Volaves lliure en un món que cada dia et semblava més tendre i dolç.
Els teus somnis, com les teves ilusions, t'envoltaven dia i nit, i la possibilitat que aquests es complissin era cada cop més real.
El teu somriure omplia tots els llocs foscos de la gent que t'envoltava, sempre desprenies energia i felicitat per tots els porus de la pell.
Però de sobte...
















De sobte tot es torça.
Foscor, tristesa, dolor, molt dolor, desorientació, cansament...
Ja ho diuen que les desgràcies no venen mai soles.
Però el que no esperava era que fos tant seguit...i tan dur.






I quan podré somriure?
Quan tornaré a viure?
Quin va ser el pecat
per sentir aquest desig
que no té cap sentit,
per viure sense viure tanta soledat?