Ja fa temps que ets aquí, al meu costat.
Ara seria incapaç d'imaginar-me la vida sense tu al meu costat.
La meva vida ha canviat molt, a vegades penso que massa.
No t'espantis, no és dolent. T'estimo i et vull a prop meu.
Hi ha cops però que necessito veure als meus amics, si, aquells que tinc mig abandonats, però quan tinc una mica de temps, una estranya força (crec que se'n diu amor) m'empeny cap a tu, al teu costat.
I un cop allà oblido que existeix un món al nostre voltant.

Em fas volar, surar a l'aire, entre els núvols...
sóc incapaç de baixar-ne, no em deixis caure d'aquest somni, però no oblidem que tenim un món al voltant que de vegades ens requerix més del que creiem.


T'estimo.






si el sol es pon i no torna a sorti, els teus ulls brillaran per mi.

És cert?

Serà cert això que sento?
Una altra vegada?
Voleu dir que és bo aquest ritme que duc?
Avui un, demà un altre...però no em mal interpreteu, no sóc superficial, o almenys intento no ser-ho.
Quan les coses amb una persona no funcionen, de sobte, te n'adones de que hi ha gent al teu costat que, se't fa imprescindible.

És molt a poc a poc, casi imperceptible, però hi és, sempre hi és.
I quan no hi és?
Ostres, quanta soledat aleshores, i quina tristor i quin sentiment més estrany...enyorança?
I per què?
Per què sento això?

El que si que és cert és que no em vull equivocar, aquest cop no, és massa important per mi, és imprescindible.
És quelcom alegre, divertit, amable, madur, és genial.
No el vull fer patir.
No vull patir.

i ara què?
què hauria de fer?


Sento molt, sento poc...què sento?








I a barrer el querer con los pelos de un pinzel

Por

Fugir.
Això és el que faig.
Per fi he despertat del son on m'havia submès.
I ara tot el que m'envolta sembla no tenir molt sentit.

Te'n has adonat que l'has cagat, però com sempre ets incapaç de parlar, PARLAAA, no costa tant afrontar els problemes. Jo sempre ho havia fet, però des de que et conec, m'és impossible parlar amb tu, ha arribat un punt que la por de fer-ho és més gran que la cosa en si.

Però ja m'he decidit.
Me'n aniré, com sempre per la porta del darrera.
Ningú ho veurà, ningú ho notarà.
Ho potser si?
Quan et preguntis que ha passat, jo ja seré molt lluny de tu, molt lluny de les estones que passavem junts.
Potser no ho entenguis, qui sap potser tampoc ho entenc jo, però pesna que és el millor que podia fer.

Per tu.
Per mi.
Per tots.





Camines, sense mirar-me, rumio un altre cop, silencis que fan més mal que les paraules entre tots dos.