Ja deia jo...

...que no podia ser tot tant bonic.
I quan de mal que fan aquestes coses.
Lluitar contra un enemic no és fàcil, però ho és menys contra un amic.
Així que subtilment desapareixaré del mapa.
De fet ja m'ho imaginava, crec que fins i tot estava esperant el moment en que m'ho diguessis, però el meu cor es negava a creure-ho.
En fi, que suposo que són coses que passen.

Ara em torno a sentir buida, d'esperança, d'alegria, de vida...
Havia començat a pujar, molt ràpid i amb molta energia, estava radiant, reia, cridava, saltava, somreia...era molt feliç.
Ara però començo a notar la baixada, i em fa por, em fa molta por caure un altre cop al pou del que havia començat a sortir, de fet ja era fora d'ell, i no hi vull tornar.
M'hauré d'armar de valor un altre cop, torna a enfrontar la vida i continuar el camí que em porta cap algun lloc.
Tot i que encara no sé quin.


Tot és fosc, només una espurna és la nineta dels teus ulls, va pampallugant.

Amb els peus a terra

És increïble amb la facilitat en que som capaços els humans de fer créixer les nostres ilusiones.
Entreveus entre els gestos i paraules d'algú una mínima, casi inexistent possibilitat d'èxit, i el teu cap ja vaga pels núvols en busca d'aquesta felicitat boja que t'envaeix.
Però és difícil creure del tot aquesta felicitat que et ve tant ràpid, com desapareix.
S'ha d'anar amb compte, amb els peus a terra, per si de cas descobreixes que les teves ilusiones eren imaginacions del teu cor, per tant, em de caminar a poc a poc, per no fer cap pas en fals.
I que n'és de complicat de fer!
Quan la felicitat boja t'omple i et guia, tens la sensació de ser el rei del món, res no t'atura, res no t'espanta. Però què passa quan l'estímul que t'ha provocat aquesta felicitat acaba?
La baixada es fa dura i dolorosa, i aleshores ets capaç de veure les coses amb més claredat.
O potser no, però les veus d'una altre forma, més dura, més curel, més real.


Tants records...
Tants somnis que ens han ofegat,
Tanta il·lusió que vam crear,
Tantes imatges al meu cap,
Tanta gent que ens ha deixat,
Tants somriures que has apagat,
Tants sentiments que no han canviat

La distància de les paraules

A vegades, allò que has imaginat, aquelles fantasies que t'has creat, per alguna estranya raó, es compleixen.
Fa por. Però és així.
Quan això passa no pots evitar sentir un cert sentiment de dubte; per què? per què a mi? per què avui? per què amb tu?
La qüestió és que succeeix i això és el millor.

Però a vegades, quan intentes retallar les distàncies amb un certa persona (és a dir conèixer-la més a fons, o simplement guanyar la seva amostat) el destí es posa contra teu perquè no ho aconsegueixis.
Els rumors.
Ells són els que fan més mal.
Quan algú confon les teves ganes de guanyar-te l'amistat de certa persona amb alguna cosa més, fa que tu tinguis por de les seves paraules.
Comencen a parla fluixet i et miren, cada paraula es clava com una agulla.
I contrariament a ajudar la relació que intentes començar, el què fa és que t'allunyis, que no siguis capaç de acostar-te més, per por, per la maleïda por.

A vegades però hauriem d'estar per sobre d'aquestes paraules, elles al cap i a la fi només són això, paraules.
I el que sentim nosaltres, sentiments.
Així doncs hem de ser capaços de lluitar i guanyar aquesta batalla, i així aconseguir allò que tant destigem.



Tu, tu vigila no ensopeguis amb la por, amb la por que distorsiona els teus sentits, no et sentis incapaç.

Dormint junts

Una respiració plàcida i tranquila t'envolta.
La temperatura és ideal i el moment perfecte.
Et tinc tant a prop que puc sentir els batecs del teu cor, lents, calmats, fascinants.
Tens els ulls tancats, la cara relaxada i somrius.
Allargo la mà, vull tocar-te, sentir la teva pell, abraçar-te i que m'abracis, vull estimar-te i que m'estimis.
Et mous.
Una senyal? Potser no ho hauria de fer, potser si et toco trencaré la màgia del moment.
Potser m'equivoco.
Potser res és tant màgic i no et vull tocar.
Però continues dormint al meu costat, et miro i penso.
Si sàpiguessis tot el que penso, tot el que sento.
Ves a saber, potser només sento això perquè necessito sentir-ho, perquè és la única manera que em senti viva, em senti bé.
Et mous i aquest cop em roces els braç.
La pell de gallina.
Què és això?
Prou.
No puc continuar esperant que allò que imagino es compleixi.
Acabaré fent-me més mal que bé.
I jo només vull sentir-te en mi.


Fa temps que visc en un món diferent, em sembla que no m'he despertat.
Massa dies que no van enlloc.