Fugir.
Això és el que faig.
Per fi he despertat del son on m'havia submès.
I ara tot el que m'envolta sembla no tenir molt sentit.
Te'n has adonat que l'has cagat, però com sempre ets incapaç de parlar, PARLAAA, no costa tant afrontar els problemes. Jo sempre ho havia fet, però des de que et conec, m'és impossible parlar amb tu, ha arribat un punt que la por de fer-ho és més gran que la cosa en si.
Però ja m'he decidit.
Me'n aniré, com sempre per la porta del darrera.
Ningú ho veurà, ningú ho notarà.
Ho potser si?
Quan et preguntis que ha passat, jo ja seré molt lluny de tu, molt lluny de les estones que passavem junts.
Potser no ho entenguis, qui sap potser tampoc ho entenc jo, però pesna que és el millor que podia fer.
Per tu.
Per mi.
Per tots.
Camines, sense mirar-me, rumio un altre cop, silencis que fan més mal que les paraules entre tots dos.
1 comentari:
Aix...quina actualització més tristota :S.
Crec que no conec massa la situació de la que parles, però això de marxar per la porta del darrera, és necessari? Sona a: tinc ganes de cridar molt però em quedaré callada i m'ho menjaré tota sola :S. Nose...si es una cosa de dos no és just que tu t'ho fiquis tot a l'esquena...
Espero que el comentari tingui sentit i no vagi massa mal encaminat. Un abraçu maka!! i anims!!
Publica un comentari a l'entrada