És increïble amb la facilitat en que som capaços els humans de fer créixer les nostres ilusiones.
Entreveus entre els gestos i paraules d'algú una mínima, casi inexistent possibilitat d'èxit, i el teu cap ja vaga pels núvols en busca d'aquesta felicitat boja que t'envaeix.
Però és difícil creure del tot aquesta felicitat que et ve tant ràpid, com desapareix.
S'ha d'anar amb compte, amb els peus a terra, per si de cas descobreixes que les teves ilusiones eren imaginacions del teu cor, per tant, em de caminar a poc a poc, per no fer cap pas en fals.
I que n'és de complicat de fer!
Quan la felicitat boja t'omple i et guia, tens la sensació de ser el rei del món, res no t'atura, res no t'espanta. Però què passa quan l'estímul que t'ha provocat aquesta felicitat acaba?
La baixada es fa dura i dolorosa, i aleshores ets capaç de veure les coses amb més claredat.
O potser no, però les veus d'una altre forma, més dura, més curel, més real.
Tants records...
Tants somnis que ens han ofegat,
Tanta il·lusió que vam crear,
Tantes imatges al meu cap,
Tanta gent que ens ha deixat,
Tants somriures que has apagat,
Tants sentiments que no han canviat
1 comentari:
Com sempre text molt macu, i amb molta raó. Acostuma a passar això de flipar-se, i després haver de baixar dels núvols i com dius tocar de peus a terra.
Jo només que un dia somii amb quelcom especial, i que m'agradaria que passés, ja visc el dia següent flipat (o rallat al veure que només era un somni).
I avui m'ha passat. He tingut un bon somni, i després de fer l'exàmen estava efòric. Potsé perquè l'examen sembla q m'ha anat bastant bé, però també perquè recordava el somni i pensava: cm mola...jajaja, aix... .
Res suposu que hem de trobar l'equilibri entre la realitat i les il·lusions, no? I depèn del dia costarà més o menys.
Una abraçada makissima ;). Muua*
Publica un comentari a l'entrada