A vegades, allò que has imaginat, aquelles fantasies que t'has creat, per alguna estranya raó, es compleixen.
Fa por. Però és així.
Quan això passa no pots evitar sentir un cert sentiment de dubte; per què? per què a mi? per què avui? per què amb tu?
La qüestió és que succeeix i això és el millor.
Però a vegades, quan intentes retallar les distàncies amb un certa persona (és a dir conèixer-la més a fons, o simplement guanyar la seva amostat) el destí es posa contra teu perquè no ho aconsegueixis.
Els rumors.
Ells són els que fan més mal.
Quan algú confon les teves ganes de guanyar-te l'amistat de certa persona amb alguna cosa més, fa que tu tinguis por de les seves paraules.
Comencen a parla fluixet i et miren, cada paraula es clava com una agulla.
I contrariament a ajudar la relació que intentes començar, el què fa és que t'allunyis, que no siguis capaç de acostar-te més, per por, per la maleïda por.
A vegades però hauriem d'estar per sobre d'aquestes paraules, elles al cap i a la fi només són això, paraules.
I el que sentim nosaltres, sentiments.
Així doncs hem de ser capaços de lluitar i guanyar aquesta batalla, i així aconseguir allò que tant destigem.
Tu, tu vigila no ensopeguis amb la por, amb la por que distorsiona els teus sentits, no et sentis incapaç.
4 comentaris:
Ei floreta, estic dacord. Amb tot.
Les casualitats, coincidències...fan certa gràcia i alhora, moltes vegades ens espanten.
Però allunyant-nos de l'espant apareix el sentiment inebitable de ràbia. Per què ho fa això la gent? comentar, a cau d'orella, baixet, murmurant...creient-se que tu no te'n adones i no els sents. Un continu de situacions incòmodes que acaben per allunyar-te de la persona. Sí. Pq és inebitable evitar la distància, el pensar...i ara..què creurà que busco?vaja..hauré de deixar de aprlar-li...NO!!NO Mariona, des de la meva pantalla t'envio un crit de reclam i de força!NO a l'allunyament que TU no desitges, a un allunyament que no et deixarà conèixer a l'altre persona.
Potser quan et passa a tu és quan relament te'n adones com es senten els altres quan algun cop han estat víctimes dels teus comentaris.
Res més....que, lluita pels teus somnis, i...passa de la gent. Que tu vols conèixer a algú?...
DONCS ENDAVANT I FORÇA!!
Petonet*
PD: perdona per "l'enrollamenta".
Estic amb la Marta, tens tota la raó en això que dius. Suposu que tots en més o menys quantitat ens hem sentit en una situació d'aquestes. I fa ràbia...fa ràbia que per culpa de persones que es pensen coses que no són, o que de vegades estan en lu cert, però tenen ganes de donar-li més importància de la que tu vold donar-li de moment, la cosa s'acabi refredant abans de que ni tant sols t'hi hagis pogut apropar. I estic segur que aquestes persones no ho fan amb mala fè, i que és sense voler que causen aquest distanciament.
I un altre solució a aquests problemes a part del que proposa la Marta seria parlar amb aquesta gent que comenta més del compte, així es talla el problema d'arel. Cla que fer-ho i aconseguir-ho és difícil.
Apa, un petonet!!
P.D: Marta crec que t'he superat per lu del rollu! jajaja. ;)
Wenu al final no ha quedat tant llarg com em pensava, jeje. Muuua*
jajaja...bueno, el consell és igual de bo.
Només comentar que...no sempre es poden aprar els comentaris i..no sempre s'acaba per poder evitar el distanciament. Però escolta mariona...això és per la gent lenta!has de ser ràpida i impedir allò que per tu és important, una nova amistat...
Un ptonet ben gran reina,
Marta
Publica un comentari a l'entrada